al rosec sospirós de l'enyorança
obrint el cort al sol de l'esperança,
a l'oreig eternal de bat abat.
Drecera amunt,té el senderó que em guia
floretines i rou cada matí,
que els ulls meravellats em fan obrir
com si fruís del mont la primeria.
L'amplària de cel que m'encisà
s'eixampla fins a fer-se indefinida;
cada nou jorn enlaira un poc ma vida
i tots em parlen d'un joiós demà.
Sé que en xuclar la terra ma llangor
l'esperit immortal restarà lliure,
Res de quant al món m'ha fet bona escomesa,
es revesteix per mi de jovenesa
al sol auguri del recobrament.
Oh joia del ponent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada