Margarides de Maria Antònia Salvà

Ja el sol aguaita per l'ample cel;
ros com la bresca, degota mel 
damunt les planes totes florides.
S'embadaleixen les margarides
i alçant la testa ,beuen claror
qui les anima d'un tremolor.


I en les diades de sol ardent,

quan el cel brilla més resplendent,
sembla que llencin crits d'alegria;
--les margarides són flors del dia--
Tenen un riure d'ulls deixondits;
més condormides les fosques nits,
més desvetlades les nits de lluna,
viuen de somnis i és cada una 
la confidenta d'un amoret
que dins ses fulles guarda un secret.


Ai, flor,si et cullen uns tendres dits¡
No et valdran riures, ni camps florits,
ni el sol que et guaita de l'alta cima;
i, ja m'estima, ja no m'estima,
cauran tes fulles, mesquina flor,
cauran tes fulles, com cau el plor.