An ella Joan Maragall

Quan t'acostes a on jo sóc
lo meu cor venir te sent,
que esbatega dins lo pit
amb inusitat anhel,
e invadeix l'ànima tota
indefinible plaer,
com la  presència d'un àngel,
com la presència de Déu


Vas sortir de casa teva
cap a missa matinal,
i al mateix moment fou l'aire
més flairós, lo cel més clar;
los aucellets,despertan-se,
entonaren dolços cants,
i la lluna avergonyida
s'enfonsà  dintre del mar.


Quan deixes caure estesos
tos cabells de raigs de sol,
i en ta cara rodoneta
van naixent-hi vius colors,
i tu em mires, i jo et miro
veig solsament, d'amor foll,
un pomet de flors que neda entremig d'onades d'or


Vine amb mi; dins una barca
anirem endins del mar: 
mentre encès l'amor estigui
viurem ditxosos i amants.
Com en aquest món res dura,
quan l'amor amainarà,
foradarem la barqueta
i ens ofegarem plegats.